L'indestructible guerrer

Els berserkers eren, amb diferència, els guerrers més temuts en un exèrcit víking, i no només per als seus enemics, sinó per als seus aliats també, ja que entraven en batalla en una mena de trànsit eufòric en el qual es deixaven portar pel frenesí del combat, centrant-se de tal manera a matar i destruir que fins i tot arribaven a atacar els seus propis companys, encegats per la bogeria. Fins i tot alguns s'ofegaven només saltar del vaixell per fer-ho massa aviat, ansiosos per entrar en combat.

No sentien gairebé cap mena de dolor, tampoc sentien ni pensaven res en el moment del trànsit. De fet, vestien mig nus, sense cap mena de protecció, tan sols coberts amb pells d'animals com óssos o llops.

Una teoria indica que l'origen etimològic de berserker es deriva de berr («nu») i serkr (preneu de vestir similar a una camisa). Una altra teoria afirma que deriva del germànic berr («ós»), fent referència a les pells que acostumaven a vestir.

A més, professaven una feble feble pel déu Odín, ja que pensaven que eren elegits per ell per ser els seus guerrers d'elit, per la qual cosa s'entregaven a ell a la recerca del Valhalla per impressionar-ho, i aconseguir així el seu favor i per tant els seus millors taules al saló dels caiguts.

El “beuratge” màgic

Hi ha suposicions que una de les causes que provocaven el tràngol d'un guerrer berserker era la ingesta de cervesa o pa contaminats amb corníssol del sègol, un fong que afectava les collites de gra i que conté substàncies similars a les que compon l'LSD. A més, consumien amb la cervesa certes plantes, com el pessebre negre, que proporcionava una sensació de “lleugeresa”, com si un mateix perdés pes i flotés, o la belladona que causava fúria o violència.

Però de totes elles, la causa més probable fos la ingesta de bolets verinosos i/o al·lucinògens, com l'amanita muscaria (també coneguda com a falsa orella), la qual conté una substància psicoactiva que causava al·lucinacions.

El darrer berserker

Els berserkers no solien actuar amb la resta de víkings en formacions, solien llançar-se en solitari contra l'enemic o eren reservats per al moment en què la batalla començava a donar-se per perduda, aquest va ser el cas del conegut com «últim berserker», ningú no va saber mai el seu nom però la seva història va ser explicada pels seus propis enemics saxons a què es va enfrontar.

A la batalla de Stamford Bridge, que va marcar el final de «l'era víking», les tropes de Harald Hardrada van creuar el pont sobre el riu Derwent per replegar-se i intentar contraatacar, necessitaven guanyar temps i van posar un berserker per custodiar i frenar l'avenç de les tropes saxones que els perseguien.

Segons la Crònica anglosaxona, un berserker enorme de més de dos metres i armat amb una enorme destral va defensar el pont frenant les tropes saxones durant una hora. S'explica que va matar 40 enemics abans de caure travessat per llances inserides per soldats que es van submergir al riu i des de sota del pont van aconseguir matar-lo.